El lleó (abans conegut com a Lion)

Tenia el bloc abandonat, però m'ha semblat que la notícia s'ho val.
A través del web de MacRumors sabem que la nova actualització del S.O. dels macs, la 10.7.3, incorpora el català. Al Bloc d'Apple en Català en trobareu més informació i les primeres captures de pantalla.

Vaig crear aquest bloc el 2003 (aleshores es deia Tot-Mac), per dues raons fonamentals: pràcticament no n'existia cap sobre mac que estigués escrit en català i, com que era una temàtica que m'apassionava, vaig intentar omplir modestament aquell buit; l'altre, que fos una eina per aconseguir que el català s'incorporés als aparells d'Apple.
No us explicaré batalletes de totes les campanyes que al llarg d'aquest anys he engegat o he col·laborat a dur a terme (podeu veure si us interessa les entrades amb l'etiqueta mac en català): parlant amb la Generalitat, amb Apple, amb Locteam (l'empresa que fa les traduccions),... però vull creure que, raons de mercat a part, alguna "part de culpa" en tenen aquestes campanyes perquè finalment l'empresa californiana s'hagi decidit a incloure la llengua catalana en els seus ordinadors, tal com va fer fa un temps amb els iPhones, iPods i iPads.

No sé si aquesta entrada serà una nova represa del bloc o l'abandó definitiu, en tot cas, com ja he comentat al bloc d'en Miquel, quan aquesta nova versió es faci pública i tots puguem tenir els nostres macs en català, hem de tornar a fer una trobada macaire i cel·lebrar-ho.

No es pot tenir tot!

ACTUALITZACIÓ
Tot just han passat dos dies i ja han estat regalats. L'iMac al Sergi, que l'havia demanat als comentaris, i el Quadra al Jordi, per mitjà del Twitter. Fantàstic, perquè si arriba a allargar-se, m'ho repenso. Aish! Espero que m'enviin una foto quan li donin nova vida.
- - - - -

Quantes vegades haurem escoltat aquesta sentència. En la majoria d'ocasions, perquè volíem coses que no ens era permès d'obtenir. No es pot tenir tot. Quina llàstima!

Aquest cop, però, és una qüestió d'espai i prioritats: no puc quedar-me tots els macs que he anat acumulant al llarg de 18 anys. Què tenen els macs que costa tant despendre-se'n? Fins i tot a molts els costa llençar la capsa que els embolica (i no miro a ningú).
Doncs bé, em desfaig de dos equips i, abans del recurs de la deixalleria, he decidit regalar-los a qui hi estigui interessat. L'única condició és passar-los a recollir (sóc a Barcelona). Són aquests:

Quadra 700

Amb el seu teclat, el seu monitor, el seu ratolí, els seus disquets (amb el sistema operatiu i programari adient), i funcionant com el primer dia. Aquí en podeu veure més informació i característiques).

iMac G3

El famós "capgròs" que va transformar la idea que teníem fins aleshores dels ordinadors. Porta instal·lat el Panther, tot i que també pot funcionar amb el "clàssic" (Os 9.2). Aquí en teniu més informació. Aquest, en concret, és el model "tray-loading 266 MHz" amb 256 Mb de RAM.

Si hi esteu interessats, o sabeu d'algú que pot estar-ho, deixeu un comentari, o contacteu-me a través del meu twitter.

YoruFukurou, au nocturna

Gràcies a una recomanació via twitter d'Elizabeth Castro, he descobert un client de Twitter per a MacOsX que, després d'uns dies de prova, he comprovat que m'agrada força.
Es tracta de YoruFukurou que, com el nom fa suposar és una creació japonesa, tot i que té versió en anglès.

Potser no exceleix pel seu disseny però és molt complet i configurable. Permet gestionar diversos comptes, crear normes i llistes i posar-les en diferents pestanyes, enganxar automàticament la informació de la canço que reproduix l'iTunes o la pàgina oberta al safari (si fas servir Firefox o Opera pots afegir un Bookmarklet que hi ha al menu Ajuda), Pots pujar imatges a TwitPic i Yfrog amb un simple arrossegar i deixar anar, l'escurçament d'URL el pots fer amb el servei de la teva elecció, i tens un munt de dreceres de teclat.

Fins ara utilitzava Echofon per a Mac, la versió gratuïta, perquè la podia sincronitzar amb la de l'iPhone, però vaig deixar de fer-la servir perquè no em convecia ni estava disposat a pagar els 20$ que demanen per la versió completa. M'oblidava comentar que YoruFukurou és una aplicació gratuita.

PD: aprofito l'avinentesa de paralr d'una aplicació japonesa per expressar la meva solidaritat amb aquest llunyà país en uns moments difícils, i renovar la meva "militància" antinuclear.

Manifest a favor d'una Xarxa Neutral

Des del meu modest blog, vull manifestar el meu suport a una Xarxa Neutral i és per això que faig difusió d'aquest Manifest (traduït per Josep Torres, de l'original de Jesús Encinar).

Els ciutadans i les empreses usuàries d’Internet adherides a aquest text manifestem:

1. Que Internet és una Xarxa Neutral per disseny, des de la seva creació fins a la seva actual implementació, en la   qual la informació flueix de manera lliure, sense cap discriminació en funció d’origen, destinació, protocol o contingut.
2. Que les empreses,emprenedors i usuaris d’Internet han pogut crear serveis i productes en aquesta Xarxa Neutral sense necessitat d’autoritzacions ni acords previs, donant lloc a una barrera d’entrada pràcticament inexistent que ha permès l’explosió creativa, d’innovació i de serveis que defineix l’estat de la xarxa actual.
3. Que tots els usuaris, emprenedors i empreses d’Internet han pogut definir i oferir els seus serveis en condicions d’igualtat portant el concepte de la lliure competència fins a extrems mai abans coneguts.
4. Que Internet és el vehicle de lliure expressió, lliure informació i desenvolupament social més important que tenen ciutadans i empreses. La seva naturalesa no ha de ser posada en risc sota cap concepte.
5. Que per possibilitar aquesta Xarxa Neutral les operadores han de transportar paquets de dades de manera neutral sense erigir-se en “duaners” del tràfic i sense afavorir o perjudicar a uns continguts per sobre d’uns altres.
6. Que la gestió del tràfic en situacions puntuals i excepcionals de saturació de les xarxes ha d’escometre’s de forma transparent, d’acord a criteris homogenis d’interès públic i no discriminatoris ni comercials.
7. Que aquesta restricció excepcional del tràfic per part de les operadores no pot convertir-se en una alternativa sostinguda a la inversió en xarxes.
8. Que aquesta Xarxa Neutral es veu amenaçada per operadores interessades a arribar a acords comercials pels quals es privilegiï o degradi el contingut segons la seva relació comercial amb l’operadora.
9. Que alguns operadors del mercat volen “redefinir” la Xarxa Neutral per manejar-la d’acord amb els seus interessos, i aquesta pretensió ha de ser evitada; la definició de les regles fonamentals del funcionament d’Internet ha de basar-se en l’interès d’els qui la usen, no d’els qui la proveeixen.
10. Que la resposta davant aquesta amenaça per a la xarxa no pot ser la inacció: no fer res equival a permetre que interessos privats puguin de facto dur a terme pràctiques que afecten a les llibertats fonamentals dels ciutadans i la capacitat de les empreses per competir en igualtat de condicions.
11. Que cal instar al Govern a protegir de manera clara i inequívoca la Xarxa Neutral, amb la finalitat de protegir el valor d’Internet de cara al desenvolupament d’una economia més productiva, moderna, eficient i lliure d’ingerències i intromissions indegudes. Per això cal que qualsevol moció que s’aprovi vinculi de manera indissoluble la definició de Xarxa Neutral en el contingut de la futura llei que es promou, i no condicioni la seva aplicació a qüestions que poc tenen a veure amb aquesta. 

Animals tristos

Acabo de llegir el llibre de Jordi Puntí, Animals tristos i m'ha agradat molt.

D'acord, teniu raó, és un comentari de nivell de primària (escola pública) però tampoc pretenc fer una crítica literària que no és la meva especialitat. Podria dir que m'han agradat les històries i la forma d'explicar-es, els personatges i aquest aire recognoscible que tenen, l'atmòsfera quotidiana i alhora el passeig aprop del precipici. Podria dir-ho, cert, però crec que amb la primera frase ja està tot dit.

El llibre Animals tristos, no és cap novetat, és del 2002, i ha caigut a les meves mans un xic de rebot. De fet, des que el 1998 l'autor va publicar el volum de contes Pell d'armadillo, que tenia ganes de llegir els seus llibres, però per alguna estranya raó, no arribava mai a fer els pas de compra-me'ls, ni ningú me'ls va regalar. Em va passar amb els dos volums esmentats i m'ha passat amb el darrer, Maletes perdudes (2009). Les crítiques sempre han estat bones, són premiats, i em dic: "l'haig de llegir", però no passava d'aquí.

He vist a Jordi Puntí a la tele, l'hi he llegit entrevistes a la premsa i sempre m'ha encuriosit perquè compartim força gustos i coincideixo amb molts dels seus raonaments. I, de fet, ho he pogut comprovar personalment perquè he coincidit amb ell diverses vegades quan vaig a pasejar-me (o a comprar) a la llibreria La Central. Un costum que també debem compartir. El meu anonimat m'ha permès observar-lo discretament per saber quins llibres ha comprat i m'ha servit de recomanació involuntària. Un dia, ja fa uns anys, va quedar-se el darrer exemplar d'un número de la revista Les Inrockuptibles que jo també buscava; em va fer ràbia perquè aleshores eren difícils de trobar, però no li he tingut en compte. O potser sí, i per això inconscientment no llegia els seus llibres...

Fa unes setmanes vaig anar a la biblioteca amb una llista de 3 o 4 llibres que volia demanar però em va sortir el tret per la culata perquè no en tenien cap disponible. Per no fer el viatge en va, vaig donar un tomb i em vaig topar amb Animals tristos. Vaig creure que era la meva oportunitat de satisfer el meu desig de llegir Puntí. I ha estat un gran encert.

Aquesta vegada m'he fet el propòsit de no trigar a llegir la resta.

Dues aplicacions per l'iPhone: iBookshelf i PlainText

Volia comentar dues aplicacions que tinc a l'iPhone (no massa conegudes)  i que m'ha semblat que val la pena ressenyar. No tenen res a veure l'una amb l'altra: l'una m'agrada per la seva potencialitat i l'altra per la seva simplicitat.

iBookshelf

Es tracta d'una base de dades on poder tenir fitxada la nostra biblioteca. I per fer-ho, el programa té un seguit de característiques força interessants. D'entrada, i per evitar que es converteixi en una feina feixuga d'entrar dades a mà, n'hi ha prou amb escriure el número d'ISBN i (amb connexió wifi o 3G)  recuperem tota la informació del llibre. O, si ho preferiu, amb la càmera de l'iPhone podem escanejar el codi de barres i aconseguim el mateix resultat. També pot obtenir la foto de la portada de diverses fonts i, si no la troba, tens l'opció de fotografiar-la directament.

Obtindreu un llistat dels vostres llibres que podeu ordenar per autor, títol, gènere, i que podeu exportar i enviar per correu electrònic en format CSV. A més, el creador del programa posa a disposició un servidor on pots guardar còpies de seguretat. També, com ja ve sent habitual a moltes apps (sovint sense massa necessitat) es pot enllaçar amb Twitter i Facebook i compartir qualsevol dels llibres que tinguem fitxats. I una altra opció disponible és la de buscar llibreries que tinguin un determinat llibre -i a quin preu-, o en quines biblioteques el podem trobar, però està disponible bàsicament per a llibres i establiments anglesos i nord-americans.
Si, com és el meu cas, sou aficionats a visitar llibreries i a vegades preneu referència de llibres que us interessen, només us caldrà escanejar el codi de barres; oblideu-vos del llapis i el paper. El programa permet assenyalar l'estat dels llibres: si el teniu, si el voleu, si l'heu deixat,...
No acaba d'estar massa ben resolt el tema de la usabilitat dels menús i són poc configurables, però constantment l'estan actualitzant amb els suggeriments dels usuaris. I l'altre punt feble, pel meu gust, és el disseny, tot al contrari de la següent app que us volia comentar.

PlainText

Aquesta aplicació és tot el contrari: un senzill editor de text que permet prendre notes, guardar-les en carpetes i sincronitzar-les amb dropbox per tenir-les disponibles en el "núvol".

Amb una preciosa estètica minimalista, no ofereix ni més ni menys del què promet. N'hi ha que fan coses semblants -o molt més elaborades- però, personalment, trobo que aquesta fa molt bé el seu paper.

Frame a frame

Sempre m'han agradat les pel·lícules d'animació. Darrerament, les tècniques digitals han permès arribar a fer veritables virgueries i, si a això hi sumem un bon guió, obtenim veritables obres mestres (la majoria de pel·lícules de Pixar, sense anar més lluny).
Però el que volia reivindicar, i el que a mi veritablement m'apassiona, és una tècnica d'animació molt més antiga: l'animació stop motion o frame a frame, que permet crear animació d'objectes inanimats.
Vaig descobrir-la, sense ser-ne conscient, quan de petit veia els "dibuixos" de països de l'est amb què, cap a mitja tarda, engegaven l'UHF (pels més jovenets, explicarem que això que en dèiem l'uatxefe, era el segon canal de televisió, dels dos que teníem aleshores, quan la tele era en blanc i negre i t'havies d'aixecar per canviar de canal). Eren petites historietes sense paraules, amb una tècnica i un look que no tenia res a veure amb l'animació a què estàvem acostumats, com Disney, Hanna- Barbera, la familia telerín,... Després he descobert que els polonesos i txecs eren, i són, uns mestres de l'animació.
Per la mateixa època, si fa no fa, anàvem al cinema de barri a veure programes dobles (dos conceptes ja en desús, "cinema de barri" i "programa doble") i de tant en tant ens en feien alguna amb uns meravellosos efectes especials (ara ens semblen hilarants) que portaven la signatura d'una altre mestre i precursor del gènere: Ray Harryhausen.
Anys més tard, quan el meu fill era petit, ens vam aficionar a Pingu: l'animació feta amb plastilina (coneguda com clay animation o claymation), tot un subgènere dins l'stop motion. D'aquí ja vaig passar a conèixer els estudis Aardman amb els seus fantàstics personatges Wallace and Grommit o les obres d'animació de Tim Burton.

Aquesta tècnica animada, feta a parts iguals d'artesania i paciència, ha creat també obres inclassificables molt allunyades de les destinades al public infantil; clars exemples en serien les obres de Jan Svankmajer o dels Quai Brothers.
Us enllaço uns quants tastets perquè sapigueu de què estem parlant.

Exemples

- Hermínia Týrlová (animació txeca): Dve Klubicka (1962)
- Ray Harryhausen: Jason i els argonautes (els esquelets) (1963)
- Pingu: Pingu té pipí (1990)
- Aardman: Wallace & Grommit - Cracking Contraptions (1972)
- Tim Burton: Vincent (1982)
- Jan Svankmajer: Dimensions of Dialogue part.2 (1982)
- The Quai Brothers: Street of Crocodiles (fragment) (1986).

I aprofitant l'avinentesa, deixeu-me que us esmenti un programari fantàstic (per a mac, of course) per poder fer aquest tipus d'animacions: iStopMotion (el nom ja ho diu clar).  Amb una interfície senzilla, un cop connectada la càmera ja es pot començar a capturar frames (d'un en un, de dos en dos, de tres en tres,...); té funcions interessants com l'Onion Skinning -que permet veure en transparència la imatge de la càmera i l'últim frame enregistrat per ajustar el moviment dels objectes-, es pot importar la banda sonora per sincronitzar-hi les imatges, es pot fer chroma key, etc. (no us detallaré totes les seves característiques però podeu veure-les aquí).

Jo el tinc des de fa un temps i, de tant en tant, faig petites provatures; en un proper apunt amenaço en penjar-ne alguna.

Entre el croat i el vietnamita

Ahir es va presentar el nou iPhone, el 4, així com el seu nou sistema operatiu l'iOS 4.
Diuen en la seva publicitat que inclou "més d'un centenar de noves prestacions que et permetran fer coses increïbles". Però el que realment m'interessava saber és que es confirmés la notícia que, els qui havien provat les betes del producte ja ens havien avançat: porta el català "de sèrie" al costat d'uns altres 33 idiomes. Una notícia fantàstica. Ha trigat però finalment ha arribat.

Des de principis dels 90, quan estava en funcionament el MacOs 7, Apple no havia posat el català a cap dels seus productes. D'aquí l'excepcionalitat del fet. Suposo que ara ja no està tan lluny poder veure algun dia el macOs X en català.

Vol Apple fer el seu propi cercador?

Després de la presentació dijous passat de la versió 4 de l'iPhone OS (que estarà disponible aquest estiu) una de les novetats que s'ha comentat es que hi desapareix el botó "Google" del Safari i es canvia per "Search".

En principi, pot semblar una simple curiositat o, com algú ha comentat, un primer pas per canviar el motor de cerca de Google a Bing. Però llegint la notícia a MacPlus, m'he trobat el comentari d'un lector que, més que un simple comentari, és un article en si mateix. Signat amb el nom d'"inick06" i amb data d'avui, defensa la idea que Apple vol crear el seu propi cercador. Com que m'ha semblat interessant, i força versemblant, l'he traduït del francès (de forma una mica patillera, tot s'ha de dir) i el poso a continuació per si us pot interessar (hi he afegit algun enllaç que pot donar informació complementària).

És gairebé segur executar que Apple oferirà aviat el seu propi cercador: és obvi ...

El “viver” de servidors enorme que Apple construeix a Carolina del Nord (vaig anar a veure els treballs, aprofitant un viatge, i és realment gran) digne d'un Googleplex, està clar que Apple té la intenció d’utilitzar-lo per alguna cosa més que per un millor suport a MobileMe, o l'streaming d'iTunes, podria molt bé donar un servei de recerca d'internet digne d'aquest nom.

Totes les empreses líders fabricants de telèfons intel· ligents mantenen el seu propi motor de cerca: Google amb el seu Android ofereix el seu motor de cerca, Microsoft amb el seu WinPhone7 ofereix el seu motor de cerca Bing (millorat després de l'acord d'unió amb Yahoo!). Tots dos, tenen el “triplet” Sistema / Navegador / Recerca, i Apple és el l’únic dels líders, sense aquest esquema; el recent "atacs" i declaracions amb el llançament d’iAd, més la descoberta de l'abandonament simbòlic del botó de cerca Google a l'iPhone OS 4, em fan pensar que això podria canviar a curt termini.

Steve Jobs té el costum de donar missatges subliminals en les seves declaracions durant les Keynotes, i una en particular em va cridar l'atenció: "La publicitat no té cabuda en la recerca a Internet, ja que els usuaris passen més temps a les seves apps que en la recerca. Volen cercar i no mirar per a la publicitat" El missatge a Google (i a Microsoft) és clar: Apple té una visió de la publicitat mòbil clarament diferents dels seus competidors, i l’iAd és el punt de partida.

No donar suport a Flash va ser el primer indici que les coses canviarien. Si bé Apple no havia estat en desacord  a suportar Flash abans de la creació de la AppStore, va ser diferent després del llançament de la mateixa, i el seu gran èxit només va fer que  reforçar la idea d’Steve Jobs de no ser mai compatible amb Flash. La incapacitat de Flash d’executar-se en els terminals mòbils en un moment donat, va ser un poderós "combustible" per a la AppStore, empenyent als desenvolupadors de proposar "una mica més"  que el clàssic lloc web amb animacions Flash i applets interactius, desenvolupant aplicacions específiques per l'iPhone.

Atrets per la possibilitat de vincular l'Internet a una interactivitat molt més rica i poderosa fins i tot que una webapp de Flash, l’absència de Flash és el principal motor de l'èxit immediat i constant de la AppStore. L’ Android Market està patint una competència interna de Flash, i els desenvolupadors es conformen amb uns "serveis mínims", oferint un lloc web redissenyat per Android, sense afegits addicionals.

La declaració de guerra de Google envers Apple amb l'Android, va ser el senyal del començament de les hostilitats, i Apple no es ressigna a deixar a Google fer el què vulgui; alguns s'enfaden per la “ma dura” d’Apple en tot el que gira al voltant de l'iPhone OS, però què passa amb Google aleshores? Google té el sistema, el navegador, i el servei de cerca i son ells que decideixen qui troba què, quan i per què, alhora que espia als usuaris per veure els seus hàbits a Internet, a més de la publicitat o de serveis com YouTube, etc...

.../...

Google és autònoma amb Android i els seus propis serveis de cerca, Microsoft és autònoma amb WinPhone7 i Bing, i Apple també té dret a ser independent! A part dels motius personals i polítics, hi ha raons tècniques òbvies: Com seria un servei de recerca i cartografia Made in Apple completament integrat a un Spotlight d’un nou gènere, mostrant no només els resultats dels elements del dispositiu intern (arxius, correu, música, preferits, etc ...), sinó també els resultats provinents d'un servei de cerca en línia "propi", amb un servei de mapes de "propi", tot amanit amb la salsa iAd, deixant a Apple la lliure elecció de la tecnologia, sense cap compromís amb ningú... Si la idea ens fascina, que no deu ser per a Steve Jobs i el seu equip.

Després d'haver "desmaterialitzat" Internet del navegador amb l'AppStore, per al seu ús com a centre d'aplicacions especialitzades, Apple, amb l’iAd, posa una nova pedra a l’edifici: “desmaterialitzar” la publicitat del motor de cerca, per posar-la dins de la pròpia aplicació, formant part de la mateixa.

Estguis o no d'acord amb ell, Steve Jobs, vol que Apple sigui líder de la publicitat en qualsevol dispositiu amb iPhone OS. Això es veu clar quan s'analitza la cronologia dels fets i es posen les peces del trencaclosques que finalment sembla que encaixen a la perfecció.
Un motor de cerca Made in Apple és cada cop més evident:

Acte 1: Sense Flash ...
Flash és el principal suport de la publicitat a Internet i a les pàgines web llegibles pels navegadors. El seu "no suport" ha empès als desenvolupadors a oferir aplicacions i educar els usuaris a una altra manera de consumir continguts a Internet a través d'aquestes aplicacions.
La manca de Flash és el "combustible" de l'AppStore i, per extensió, la manca de Flash serà el "combustible" de l’iAd.

Acte 2: Encara no hi ha Flash, però iAd ....
Steve Jobs ha decidit no deixar la publicitat en el seu iPhone OS al seu (nou) rival, Google, ni al seu (històric) rival, Microsoft. Jobs vol respondre ull per ull  a Google i posar pals a les rodes de Microsoft, i el contratemps tècnic d’Adobe per proposar una versió del Flash "utilitzable" en els dispositius mòbils, ha estat una bona excusa per proposar un nou model econòmico-tècnic als desenvolupadors amb l’iAd...
Cap a un motor de cerca dissenyat a Cupertino?

Acte 3: Un servei de recerca Made in Apple sense suport publicitari ...
Un servei de recerca i cartogràfic Made in Apple tindria com a missió primordial de mobilitzar els desenvolupadors de publicitat, dels motors de cerca cap a les aplicacions, proposant que la publicitat només aparegui en aquestes darreres i no en les cerques.
"Els usuaris estan cercant, no miren la publicitat" va dir... Amb la seu propi servei de cerca, substituint un model econòmic per un altre, Apple podria fer carambola a tres bandes: traslladar la publicitat dels navegadors/cercadors cap a les Apps, ofeir als desenvolupadors una nova font d'ingressos, i segar l'herba sota els peus dels senyors de Google i Microsoft.

Acte 4: Multitasca i noves API ...
De les 1.500 noves APIs anunciades, qui sap què hi ha darrere?
Apple probablement no ha revelat tot el passat dijous, i moltes coses podrien ser molt més interessants del que sembla. Un motor de cerca propi proporciona a Apple una nova missió, ja que el poden oferir als desenvolupadors en forma d'API, per integrar millor les cerques en les aplicacions i el sistema.

Veiem doncs l'interès d'Apple per tallar el cordó umbilical de les cerques a internet, i signar una aliança amb Microsoft seria sortir del foc per caure a les brases. Els riscos són enormes, i amb l'iAd Apple sembla decidit a no deixar l'assumpte. Sense oferir un servei de recerca per a totes les plataformes, Apple ja el podria preveure per als seus terminals mòbils iPhone / iPod / IPad. Aquest servei no tindria la missió de ser rendible, a la manera de MobileMe -que si no és rendible en si mateix fa un gran servei a la rendibilitat de l'iPhone OS; aquest servei podria fer el mateix per l'iAd, mostrant clarament als desenvolupadors d'integrar més i "millor" publicitat a l'aplicació.

Si Microsoft s'ha limitat a oferir un Google-bis amb Bing, Apple finalment pot oferir una cosa totalment nova nivell de la recerca.... Spotlight està destinat a ser un motor de cerca universal, i aquesta és l'oportunitat de concretar-se.

Amb l'AppStore, l'ITMS, l'iBookStore i l'iAd, Apple podria molt bé llançar el seu motor de cerca, especialment després de l'adquisició de l'empresa Placebase (desenvolupadora dels Pushpin una API similar a GoogleMaps). L'ex director general de Placebase ara treballa a Apple, assignat al "Geo Team".
Lala (Streaming), Quattro Wireless (Publicitat, naixement d'iAd) Placebase (embrió del "Geo team" d'Apple)... Apple es prepara per l'assalt final de les recerques a Internet.

Es preveuen novetats i, com sempre, Apple hi és pel mig (o al capdavant).
Per cert, l'altra gran novetat és la inclusió del català al nou iPhone OS, però això serà motiu d'una altra entrada... 

L'impossible ja és possible

L'octubre de 2008, un grup d'aficionats a la fotografia analògica, mes concretament a la fotografia instantània, va engegar un projecte per posar altre cop en circulació les polaroids. Aleshores ja me'n vaig fer ressò, i vaig comentar la meva afició per aquests tipus de fotografia. S'anomenà The impossible Project, i es donaren un any de temps per aconseguir resultats.

Doncs avui, 22 de març, han anunciat la "bona nova": la nova pel·lícula ja és aquí. De moment es tracta d'una versió monocroma (blanc-i-negre, per entendre'ns) més delicada que les originals, però sembla que igualment manipulable i amb uns resultats (pel què es pot veure a la web) força interessants. N'hi ha dues versions, de 100 i 600 ASA, i es podran fer servir, òbviament, amb els antics models de càmera com la SX-70 i la 600.

(Fotografies: 1- "le van son", Boris Zuliani. Vietnam, 2010.  2- "Paul and Emily", Josh Goleman. USA, 2010)

I la cosa no es queda aquí. De cara a l'estiu anuncien noves pel·lícules en color. I estan col·laborant amb reconeguts fotògrafs i artistes perquè experimenten amb els nous productes i vagin formant The Imposible Collection. També anuncien la inauguració, el 30 d'abril, d'una botiga-galeria a Nova York.

Una vella proclama revolucionaria deia "siguem realistes, demanem l'impossible!" Ja està vist que l'impossible no s'ha de demanar, s'ha de construir. Jo, de moment, ja vaig treien la pols a la meva estimada SX-70.