La càpsula del temps

Ens hem comprat una Time Capsule. Per els qui no ho coneguin, es tracta d’una combinació de disc dur i una estació base Airport Extreme. És a dir, l’aparell en qüestió proporciona una xarxa inalàmbrica als diversos aparells de la casa i a la vegada permet realitzar còpies de seguretat (també de forma inalàmbrica) amb l’inestimable ajuda del Time Machine (que vé de sèrie amb el Leopard).

La nostre flota, des que hem traslladat el despatx a casa, és la següent. dos iBooks (de 4 i 5 anys d’antiguitat) equipats amb el lleopard groc amb taques negres (no el blanc aquest tan lleig), una impresora làser Samsung i un iPhone 3G. Ah! me n’oblidava, i un iMac Intel Core Duo de 20”, però aquest està situat a l’altra punta de la casa, a l’habitació d’un adolescent, i ja té el seus propis discos durs (on vés a saber què hi té guardat), i es conecta al router per mitjà de la xarxa elèctrica (un altre dia comentaré la experiència perquè és interessant). Doncs, com que son ordinadors de feina (i d’oci, no ens enganyem) necessitàvem un disc extern per fer còpies de seguretat. I essent portàtils, calia que es pogués fer de forma inalàmbrica. I la tria ha estat la Time Capsule d’1 Tb.


La instal·lació ha estat molt senzilla. Només engegar-lo, l’ordinador ja l’ha detectat i ha obert la Utilitat Airport. Com que el router que tenim a casa ja és inalàmbric, et pregunta si vols que, a partir d’ara sigui la Time Capsule qui substitueixi la teva xarxa. Li dius que sí, li indiques quina xarxa (si n’hi ha més d’una) i ja està llest. Als altres ordinadors els hauràs de dir la nova contrasenya i també estaran preparats.

Pel què fa als backups, he activat Time Machine, li he dit que fes les còpies al nou disc del Time Capsule i apa, a copiar! La primera vegada que fas la còpia, depenent del volum d’informació que tinguis a l’ordinador pot trigar unes quantes hores (a mi, concretament, 7) i és millor connectar-lo a través d’un cable Ethernet. Els següents cops va fent còpies cada hora, però només d’allò que ha canviat.

La impresora que jo tinc, una Samsung CLP - 315W té connexió wifi i, per mitjà del router, es connectava amb els portàtils. Ara, amb el Time Capsule, no me n’he sortit de configurar-la, però he optat per la solució senzilla: connectar-la via USB a la Time Capsule. Preferències del sistema --> Impresores i Fax --> Afegir impresora, i tot OK.


Hi havia l’opció de comprar una base Airport Extrem (159 €) i el disc dur per separat (uns 90€, segons el model) però crec que tampoc surt molt a compte, doncs el Time Capsule costa 259 €. I el gran avantatge és el soroll, o millor dit, l’absència de soroll, cosa que no poden dir tots els disc durs. I la qüestó estètica (un altre bonic disseny d’Apple) que, no ens enganyem, també compta. Conclusió: per al què nosaltres ho necessitàvem, una compra molt encertada.

Fun Home. Un tragicòmic familiar

Si dic que el llibre Fun Home. Un tragicòmic familiar, d'Alison Bechdel, que acabo de llegir, és excel·lent, seré molt poc original. Molts d'altres ho han dit abans que jo. Una novel·la fantàstica.

A partir d'uns fets autobiogràfics, l'autora ens fa partíceps d'un microcosmos familiar en el qual de seguida ens hi endinsem i ens fascina. Va agafant episodis dispersos que, vistos amb perspectiva, li donen les claus per entendre tot el que després s'esdevindrà. I a mida que llegim, volem saber-ne més: i aleshores ja estàs perdut perquè no pots deixar estar el llibre.
Per cert, he dit que era una magnífica novel·la però m'he oblidat de precisar: és una novel·la gràfica, nom emprat per designar un tipus de còmics per adults més proper al què seria una novel·la convencional que no pas als còmics tradicionals (tot i que el terme no està exempt de polèmica). El nom, però, no fa la cosa, i aquest és un llibre on la cojunció de dibuix i text és perfecte.
Diuen a la contracoberta que l'autora va trigar vint anys a decidir-se a explicar aquesta història. No m'extranya. No ha de ser fàcil despullar-se de la manera com ella ho fa. Vint anys que han servit per madurar personalment i professional –ara és una excel·lent dibuixant–. Després de llegir el llibre li agraïm que no s'hagi repensat. Més val tard que mai.

No tot és mac

I a més, què vull?
 

Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

Pere Quart

Aprofitant els calorosos dies d'estiu he decidit fer un cop de cap. Aquest blog s'estava morint de fàstic i he cregut que cal  fer-hi alguna cosa. La veritat és que per parlar de macs, iPhones i  el món Apple en general -i fer-ho en català- ja hi ha un bon grapat de blogs que ho fan molt bé (us remeto, per exemple, als enllaços que trobareu abaix a ma dreta), i tenint en compte que vaig començar el 2003 ja he perdut força motivació.
Així doncs, l'opció 1 era abandonar el blog. Després de rumiar-ho, però, he pensat que és una llàstima. Tot i no actualitzar-lo des de fa més de dos mesos, segueixo tenint una clientela fidel (petita, però constant).
I l'opció 2 és redefinir-lo i utilitzar-lo per comentar tot allò que em vingui de gust. Hi ha vida més enllà dels macs. I aquesta és la que he triat.
D'entrada, els canvis s'expliciten a la capçalera: el títol passa de TOT-MAC a no TOT és MAC, i el subtítol ja ens dona alguna pista: "Un blog amb un poc de tot i un xic de mac".
No sé què tal resultarà. Ni si interessarà a ningú el que pugui anar escrivint per aquí. He llegit no sé on que la primera raó per escriure un blog és un desig de satisfacció personal; ho provarem i ja veurem què passa.

El txec i l'eslovac com a exemple

Des de fa uns dies, s'ha iniciat a la xarxa una petició per aconseguir que Apple inclogui els idiomes txec i eslovac en la configuració estàndard del nou MacOs X 10.6, també conegut com a Snow Leopard. És a dir, que estan en la mateixa situació que el català.


Com segurament sabeu, el txec i l'eslovac són els idiomes oficials de la República Txeca i Eslovàquia, respectivament, dos estats membres de la Unió Europea. Vol dir això que els serà més senzill aconseguir els seus propòsits? Potser sí, però està per veure (els camins d'Apple són inescrutables...).
Per informar-me una mica més, he utilitzat el nou cercador Wolfram per saber més dades d'aquest dos idiomes i aquests (1 i 2) han estat els resultats. El Txec té més d'onze milions de parlants i, per la seva banda, l'eslovac en té uns cinc milions. En aquest aspecte, no som gaire diferents. A hores d'ara ja han aconseguit 1600 signatures.
Engegarem nosaltres una campanya semblant? A veure si el GUA-Català es posa les piles...

MacBarça

Si hi ha un tema recurrent aquests dies, aquest és el Barça. Fins i tot la crisi ha passat a segon terme. Jo també en volia parlar, i en un bloc bàsicament de mac com aquest, m'ha vingut com anell al dit aquesta foto apareguda aquest diumenge al diari El Pais.


En Pep Guardiola, en el seu afany perfeccionista i obsessiu, estudia els vídeos del seu equip i dels equips contraris en un flamant iMac. No vull deduir d'això que una part de l'èxit d'aquest Barça es deu al fet de treballar amb ordinador i programari d'Apple, però tot ajuda; sobretot les eines que fan la feina més senzilla.
Tot i que ara és molt fàcil de dir, jo era dels que des del primer dia he confiat en les possibilitats de Pep Guardiola com a entrenador del primer equip (i en tinc testimonis). Millor dit, molt abans del primer dia, durant la temporada passada, vaig assistir a algun partit al miniestadi i el que vaig veure em va convèncer que si era capaç de fer jugar uns nanos joves, desconeguts, d'aquella manera, i a una divisió com la tercera, què no seria capaç de fer amb el primer equip. I, tirant encara més enrera, recordo una tarda a l'estadi, en la qual el vam veure debutar com a jugador amb el primer equip; recordo que amb el meu sogre de seguida vam comentar: "aquest noi és extraordinari, veu les jugades abans que tots els altres". Des del primer moment ja demostrava una saviesa futbolística inusual.
En els èxits d'aquest Barça actual es conjuguen dos factors principals: una plantilla amb uns jugadors d'una gran qualitat, amb un entrenador que sap motivar-los i exigir-los el màxim, tot predicant amb l'exemple.
Bé, d'acord, això de l'iMac només és la cirereta del pastís, ho reconec, és l'excusa per escriure aquesta entrada. Potser només és un muntatge per fer la foto; però "se non è vero, è ben trovato".
Força Barça!

Actualització:
Gràcies al comentari de Suranpu m'assabento que Iniesta també és usuari de mac, com podem veure a un vídeo del seu bloc.


Això em dona la idea d'ampliar aquesta entrada fins aconseguir reunir tots els integrants de la plantilla del Barça que siguin usuaris de macs (iPods no val que llavors no hi cabran tots). Si en teniu referències comenteu-m'ho i l'afegim.

Un Apple Store a Barcelona el 2009?

Segons es pot llegir per la xarxa, en concret a AppleMac, citant informació de la revista Expansión, Apple està buscant local per instal·lar el primer Apple Store a l'estat espanyol. Dubta entre Barcelona i Madrid (i no veig perquè), tot i que Barcelona podria estar més ben situada per ser l'escollida.
I fins i tot ja es parla del local escollit: el número 36 del Passeig de Gràcia. Antiga seu del Banc Sabadell i actualment propietat de Reig Capital Group. Si fos veritat, faria patxoca. No obstant, si rastreges una mica més
la informació, sembla que la compra d'aquest local per part del holding andorrà de la família Reig, té el destí de complementar l'hotel Mandarin Oriental que preveu inaugurar a l'edifici del costat, i anirà destinat a establiments de grans firmes de luxe, com Salvatore Ferragamo o Just Cavalli. Entraria Apple en aquests supòsits?


Mostra un mapa més gran

Recordo que fa uns anys (trenta, potser) es deia que aquesta era la "vorera maleïda" del passeig de Gràcia. Tots els negocis que s'hi instal·laven acabaven fracassant. Però des que Barcelona s'ha convertit en parc temàtic per a turistes desvagats, aquesta vorera forma part de la seva ruta habitual: Corte Inglés --> La Pedrera. I ara hi abunden botigues i locals de restauració.
De moment només ens resta esperar a veure com acaba, o aprofitar per escapar-se a París a veure la nova Apple Store del Louvre que s'ha d'inaugurar aviat.

"I Hate My iPhone"

No, no us espanteu, encara no he arribat a aquest extrem. Aquest és el títol d'un article del New York Times aparegut fa un parell de dies, signat per Virginia Heffernan, i que havia cridat la meva atenció.
La veritat és que, amb això de la tecnologia –com amb les altres coses de la vida diària– intento no ser gaire dogmàtic i valoro i recullo totes les opinions raonades (bé, una excepció!, ningú em farà creure que el Barça no és el millor equip del món, però aquí ja entraríem en qüestions de fe...).
Així doncs, amb el meu anglès d'estar per casa, he llegit l'esmentat article i... S'ha trencat el plat bonic (l'equivalent català a mi gozo en un pozo). Uns arguments tan pobres, tan poca substància, que més aviat produeixen l'efecte contrari. De fet, els 753 comentaris que ha rebut van en la línia de "ei, si no t'agrada, passa-me'l". No val la pena comentar-lo a fons perquè més aviat crec que del què es tractava era de posar un titular cridaner i atraure un munt de visites i comentaris –més o menys el què he fet jo–. Un altre cop serà.
Mentrestant, i si no fos que sona molt cursi, jo diria: I Love My iPhone.

Ja tens l'App imprescindible per aquest estiu?

Es diu Good4night i és un repel·lent de mosquits. Per mitjà d'un so d'alta freqüència (20000 Hz-22000 Hz) inaudible per les persones, manté els visitants estiuencs a ratlla. Ah! i també és rellotge despertador.



I és gratuïta. Podeu descarregar-la aquí.

Blogguz i la funda per l'iPod Nano

Amb aquest apunt m'estreno amb el servei de Bloguzz. Segur que n'hi ha molts que ja el coneixeu i fins i tot hi esteu apuntats. Per els qui no ho coneixeu, us diré que es tracta d'un altre d'aquests invents de la web 2.0 en el qual ofereixen productes a canvi de fer-ne una ressenya; els blocaires s'hi poden inscriure i triar a quines ofertes volen optar. Si et seleccionen, t'envien el producte de forma gratuïta i, a canvi, n'has de fer una ressenya al bloc. Cap més condició, no cal que amaguis que és un apunt "patrocinat". Jo m'hi vaig apuntar fa temps i, donada la modèstia d'aquest bloc pel què fa a nombre de lectors, no comptava pas ser seleccionat. Però no fa gaires dies vaig rebre un correu on m'informaven que m'havien triat per a fer la ressenya de la funda d'un iPod. I tal dit, tal fet. Espero que a algun lector l'hi pugui ser útil.

És una funda de pell de la marca Belkin. A simple vista no té cap característica especial. Sòbria, de color negre, amb els repunts a la vista. La seva qualitat és el tacte suau alhora que la seva resistència. La pantalla queda protegida per un plàstic –l'element que penso que es pot deteriorar amb més facilitat– i, tot i que queda separat de la pantalla no molesta la visió. L'accés a la roda i al botó de bloqueig és fàcil i còmode; per recarregar, senzillament s'ha de descordar el velcro inferior.
Com que jo no tinc aquest model d'iPod, l'he passat al meu fill perquè fos ell el tester. D'entrada no hi ha hagut rebuig, malgrat la seva aparença poc moderna –clàssica, vaja– i això ja diu molt al seu favor. Les pegues que hi troba són precisament en el velcro: com que s'ha d'obrir i tancar cada vegada que vols connectar-lo al dock per recarregar-lo pot acabar perdent l'adherència. Si resisteix l'ús que en fa el jovent d'avui en dia dels mp3 (ja parlo com un iaio), haurà passat la prova de foc.
En resum: si vols tenir l'iPod Nano protegit i no t'importa que no llueixi el seu meravellós disseny, aquesta és una bona opció. Ah, m'oblidava, el seu preu és de vint-i-pocs euros.

tres punt zero

De la presentació d'avui de la versió 3.0 de l'iPhone em quedo amb una foto:


i més concretament amb aquesta part de la foto:


S'incorporaran nous idiomes als 17 ja existents? Tindrà Apple algun dia la delicadesa d'incloure el català?
La resposta a la segona pregunta ja la sé, però no em resigno i crec que no ho hem demanar sinó exigir-ho. A partir d'avui mateix m'hi poso.